Zombie-blog

Potser ja va sent hora de ressuscitar aquest blog... Sobretot perquè ja ni me'n recordo d'escriure en català... més ben dit, ja ni me'n recordo d'escriure res que no s'assembli perillosament a una pàgina d'apunts de classe o un comentari o una redacció... Però ara mateix no tinc ni la inspiració ni el temps necessaris com per a escriure alguna cosa xula. M'ho guardo al cap i si em sorgeix qualsevol idea, sirà el nou intent de reviure aquest zombie-blog. Per ara, bona nit i tapa't!

Primera setmana de classes a la USAL

La Universitat de Salamanca està molt bé en algunes coses i molt antiquada (pel meu gust) en algunes altres.

De totes maneres, a mi em tocarà currar... fins q m'exploti el cervell! Els colçes no em sangraràn pq no he d'empollar quasi res a cap assignatura; aquí sembla que lo de l'avaluació contínua ho saben aplicar bé. Els professors, a quin millor. No només són bons en la seua especialitat sinó que no n'hi ha cap que sigui un negat per a donar classe, tot el contrari; a més a més de saber molt, saben transmetre-ho a l'alumne molt bé i fan tot el possible per captar-ne l'interès, perquè no "es despengi", perquè treballi amb ganes, entenent que es tracta d'un treball amb l'únic objectiu d'aprendre.

I aprendré, i tant que sí! Molt, moltíssim, segurament més que en tota la carrera junta, i no ho dic per exagerar. Però hauré de suar molt també, que no hi ha un pà que no costi una coca!

Per als curiosos i per a que veigueu que no exagero:

Tinc 5 assignatures, 3 hores a la setmana cadascuna d'elles menys una, que en tinc 4 hores. L'assistència a classe és imprescindible en totes, no perquè passin llista sinó perquè són classes eminentment pràctiques. Pràctiques, d'altra banda, que serveixen de model pels exercicis de l'examen final, cas que n'hi hagi (en tres assignatures, si no m'erro). A més de l'assistència a classe, no hi ha assignatura en la que no hagi de fer, com a mínim, un treball, i només n'hi ha una, morfologia, en la què NO he de fer cap exposició oral, en les altres, com a mínim, una. D’altra banda, cada setmana he d’entregar alguna cosa o haver fet alguns “deures” menors (llegir articles, analitzar textos…). De lectures obligatòries en tinc a 3 assignatures: a Morfologia 14 articles/capítuls que constitueixen la part teòrica de l’assignatura i que s’han de llegir tots a casa, i no son curts!, a Literatura del Segle d’Or, no-sé-quantes comèdies de Lope de Vega; i a Literatura i Medis de comucicació, a més a més de que hem de llegir prensa en general i uns quants articles de Larra, tenim tres lectures obligatories, novel·les de Pérez Galdós, Truman Capote y García Márquez.

En resum, són un futimé de lectures, no-sé-quantes pràctiques menors, crec que 4 exposicions orals, 3 treballs i no sé si em deixo algo.

Uf, acompanyeu-me en el sentiment, si us plau.

El conte de mai acabar.

Avui a classe de Literatura hem llegit uns poemes de Salinas que m'han fet reflexionar sobre la concepció de l'amor.

És curiós, no? Que cadascú el sent i el pensa diferent. I que les circumstàncies condicionen molt aquesta concepció.

Jo, després de 3 anys, he arribat a la conclusió que tenint una persona que m'estima no necessito res més per ser feliç. Però la meva concepció de l'amor fa anys no era aquesta, és clar. És curiós com va canviant aquesta idea amb el temps. Quan era més joveneta estava constantment "enamorada". I també vaig tenir un gran amor platònic, com el que tothom ha tingut alguna vegada (i em refereixo a un amor platònic real, no a un actor, sinó a una persona de carn i ossos, amb la qual, per circumstàncies, mai vaig poder tenir una relació més que d'amistat). Llavors per mi l'amor era explosió de sensacions, per una banda, i pou de tristesa per l'altra. Però l'enamorat és egoista, només somnia amb l'objecte dels seus sentiments, i diu "t'estimo" però d'una manera que ara a mi em sembla buida i hipòcrita. L'enamorat en realitat és un addicte de l'enamorament, o al menys, això vaig ser jo. No, l'amor ja no és això per mi. Ara per mi l'amor no és el sentiment de mi cap a un altre, sinó el sentiment de l'altre cap a mi. Es capgiren les tornes.

La meva concepció va canviar quan vaig comprendre que jo seria capaç d'estimar qualsevol persona que em demostrés que era capaç d'estimar-me tal com sóc. Aquesta persona va aparèixer. I mai hagués pogut imaginar que finalment, l'amor seria això per a mi. Un sentiment tant fort. Un lligam, en el millor sentit de la paraula, tant resistent. Suposo que mai hagués imaginat que algú em pogués arribar a estimar tantíssim. I es confirma el que jo pensava, que el meu amor és recíproc: com més en rebo, més en dono (és clar que "donar" és un verb que no queda bé aquí, perquè moltes vegades no sé expressar en fets tot el sentiment que porto dins). Així doncs, què és l'amor ara per a mi? Diria que he comprès que és un sentiment que no comença en mi, sinó en l'altre. Quan vaig trobar algú capaç d'estimar-me, immediatament el vaig començar a estimar. I ara sé que no podria estimar ningú més. Perquè, tot i que podria trobar algú altre que també em pogués estimar, sé que no m'estimaria com tu. He descobert que el teu amor és infinit. Que és el màxim sentiment que pot tenir una persona per una altra.

I sé que ningú més que tu podria estimar d'aquesta manera. Ja no dic estimar-ME, dic estimar. Estic segura que ningú més en el món és capaç d'estimar de manera tant plena, tant altruista, tant desinteressada, tant real. És igual, els adjectius son buits. Ningú pot estimar com tu, perquè no hi ha dos "tu" en el món. I jo no desitjo cap altre amor que el teu, perquè només el teu amor m'ha fet estimar en plenitud. Ja mai més tornaré a estimar ningú, a estimar com en aquells anys d'innocència, en què l'amor sortia de mi en direcció cap a l'altre sense importar realment si en arribar a l'altre el sentiment rebotava. No, això ja no és amor per a mi.

I si mai un altre m'estima, com que no serà tu, jo no seré capaç d'estimar-lo, perquè allò que m'enviarà no serà l'amor que m'envies tu, serà un altre amor que no em farà sentir res, rebotarà en mi com la llum sobre el vidre. Finalment he comprès que la meva concepció d'amor ara ja no es pot deslligar de la meva concepció de tu, de nosaltres, del que ens uneix.

Quan em dius "t'estimo" no només comprenc quasi totalment el teu sentiment, sinó que, a més, fas que el meu sentiment cap a tu es faci una mica més fort; no sé com transmetre aquest sentiment, però et puc dir, per a que et facis una idea, que quan et dic "t'estimo" ho dic amb el mateix sentiment amb què m'ho dius tu, multiplicat per infinit. És aquella frase que es va posar de moda fa anys: "te quiero más que hoy y menos que mañana". Sí, com més m'estimes tu a mi, més t'estimo jo a tu. El nostre amor és el conte de mai acabar.

T'estimo.

Nua. Buida. Hipòcrita.

No escric.

Només cabil·lo, però no escric. Com vull aprendre a escriure si no escric?

Què se n'ha fet d'aquell somni? Què passa, que he crescut, que he madurat, que "m'he fet gran"? Una merda, un somni és per tota la vida. Un somni és el sentit de la vida. I jo... he canviat el meu somni de sempre per un altre més... podriem dir-ne... "cotidià". Dropa. Mandrosa. Conformista.

I damunt, hipòcrita.

M'he perdut en mi mateixa, ja no sé què vull. Intento convence'm de que ho sé, però en realitat només sé el que vull voler: escriure, ser feliç, fer feliç. Però hi ha un corrent subterrani que m'empeny no sé on. 

He de tornar a escriure. He d'oblidar la història que tinc al cap des de fa tant de temps, l'he de deixar apartada perquè és de tanta envergadura que possiblement, ni tan sols d'aqui vint anys em sentiré amb cor d'escriure-la. He de deixar-la apartada i practicar l'escriptura amb d'altres mitjans. La narració breu, per exemple, que se'm resisteix tant. 

Però em trobo que no tinc res a dir. Com si amb el temps, de no escriure, tot el que tenia dins s'hagués evaporat. Em sento buida. Sé que només és que he perdut la costum. Que si m'hi posés, podria recuperar l'inocència dels primers textos, i aquell escriure sobre res, només pel gust d'escriure. Però m'agafa vèrtig quan miro dins meu i em veig tant buida. Son els meus ulls, ho sé, és una il·lusió òptica. Però m'agafa pànic, i per orgull, per no entrebancar-me en el camí, per no haver d'acceptar que no en sé gens, no començo. No m'hi poso.

Tinc el que en el seu moment vaig desitjar amb tanta ànsia. Em sento bé. I en canvi, a vegades, em noto decebuda, com si no n'hi hagués hagut per tant. Com els infants quan demanen amb insistència una joguina i quan la tenen se'n cansen en seguida perquè se l'havien imaginada més divertida. No me n'he cansat, i per res tornaria a l'estat d'aquells temps. Però no m'acabo d'acostumar a la meva "nova" situació. No la sé portar del tot.

Ara que... qui sap portar del tot la seva vida?

Al cap i a la fi, si tornessim a viure, cometriem els mateixos errors.

Abans duia màscares. Dia i nit. Ara... potser les trobo a faltar, i me'n busco, perquè no se m'acaba de donar del tot bé això de ser jo mateixa. 

He de tornar a escriure. Necessito retrobar-me amb mi i en mi. 

El negoci de la mentida.

Feia dies que pensava que havia de ressussitar el blog amb alguna entrada nova, però no tenia res que escriure. Però mira, ves per on, ja sé sobre què puc escriure. (Que consti que escric tal com raja, més tard ja ho revisaré.) Aquesta entrada al blog de "Fot Angúnia" ha sigut el que m'ha donat l'empenteta que em faltava per tornar a postejar.

Què és això del negoci de la mentida? Doncs és el que veig que s'està convertint en el negoci més lucratiu del moment. Hi ha gent que es dedica a vendre idees. Idees, moltes d'elles, falses. Si ja és dolent que es produeixin "infeccions" massives de creences en general (cal que doni exemples?), ja no sé com qualificar que a sobre, algú es forri amb la venda d'aquestes creences.

Que sobre què estic parlant? Doncs us diré què m'ha impulsat a escriure això. "Modes" com ara les pulseres PowerBalance o EFX o com coll... es diguin, que no son altra cosa que trossos de silicona amb un holograma incrustat, que et venen a preu d'or dient que va bé per millorar l'equilibri, la concentració i jo què sé més. O un altre tipus de "moda", que no sabria dir si m'irrita més o menys: la de The Secret, que en el seu moment vaig calificar de nova religió o pseudo-religió. Em vaig comprar el llibre induida per la propaganda i encara no anava per la meitat que ja em venien ganes de vomitar. Hi ha altres tipus de llibres del mateix estil, per exemple aquell de El Poder del Ahora, crec que es deia, la diferència rau en què els de The Secret, igual que els de PowerBalance, l'únic que fan és que els hi rutlli el negoci: volent vendre't el producte -The Secret es ven en llibre, DVD i jo que sé quants formats més, tots iguals d'atractius, amb imatges boniques i un diseny molt currat-, se'ls en refot que el que diu el producte (en el cas de The Secret) o el que diuen que fa el producte (en el cas de les pulseres) sigui tan cert com que el porcs tenen ales.

No nego l'eficàcia ni de les PowerBalance ni dels preceptes de The Secret al cent per cent. M'explicaré: en el cas de les PowerBalance deuen "funcionar" gràcies a l'efecte placebo, i en el cas de The Secret per un efecte semblant que no sé quin nom donar-li: convicció, fervor religiós, autosuggestió, força de voluntat... vaja, allò que deien de "si quieres, puedes" que és més vell que l'anar a peu. Per la mateixa regla de tres, si jo no conec de l'existència ni dels preceptes de The Secret ni de les PowerBalance, i només conec aquesta frase que acabo de dir, prou que podria autosuggestionar-me fins arribar-me a convèncer que puc aconseguir qualsevol cosa que em proposi, i amb tenacitat i força de voluntat ho aconseguiria. (De fet, The Secret es basa en això, però deformant-ho tot una mica, ja que s'inventa una "llei" que anomenen La Llei de l'Atracció Universal, i que es basa en la teoria que tots i cadascun de nosaltres tenim l'Univers rendit als nostres peus disposat a donar-nos tot allò que demanem, a la curta o a la llarga, amb el detall de què aquest "demanar" no té perquè ser conscient, i així quan estem de mal humor estem "demanant inconscientment" que ens passin coses dolentes, vaja, que l'optimisme crida l'optimisme i la negativitat crida la negativitat).

Tot això està molt bé, mentre no se'n faci un negoci. I això és el que s'està fent de tot. Com diria cert blogger, fot angúnia.

Però encara hi ha una altra cosa que fot més angúnia! I és que la societat en general estigui tant anonadada que haguem arribat al punt de que es venguin coses d'aquestes! Idees!! CREENCES!! Si es venen és perquè hi ha demanda!! Però què és això? Fins on hem d'arribat??

Abans he parlat de noves religions, o pseudo-religions. En l'entrada del Fot Angúnia m'he adonat que no sóc l'única que relaciona aquests fenòmens. Resulta que la major part de la gent ja no creu en Déu, es considera atea. No anem a missa, no ens sabem el parenostre i no patim per anar a l'infern si pequem, de fet, la majoria ja ni sabem què es considera pecat i què no. Però quan vam enderrocar la religió, quan Déu va morir, com va proclamar cert filòsof, es veu que vam quedar orfes de creences. La societat (parlo pensant en la societat espanyola, q és la q tinc més propera, perquè no sé com estàn les coses a nivell mundial, tot i que no canvia gaire l'assunto) no té avui en dia, igual com no ho tenia en temps de l'imperi cristià catòlic, la capacitat de pensar per un mateix. Vull dir que amb la religió tot ens ve donat: si reses, les coses t'aniràn millor. Però ara resar està fins i tot mal vist, de manera que què hem de fer? Doncs algu va tenir la genial idea d'inventar-se la Llei de l'Atracció Universal, i ara resulta que no resem, però ens passem el dia pensant en el que volem obtenir i donant les gràcies per haver-ho obtingut (de què em sona, això? els creient no donen les gràcies de tot el que els hi passa al seu Déu?) fins i tot ABANS d'haver-ho obtingut, que ja és el colmo. 

Ja sé que el que diré ara és utòpic, però si la societat estigués més culturalitzada (perquè resulta que en el món occidental ja no hi ha analfabetisme, però la majoria de la gent és més analfabeta que abans fins i tot, i no perquè no sàpiga llegir o escriure) potser cada persona individual tindria la capacitat d'analitzar-se a sí mateixa, veure què és el que li conve i no li convé i TRIAR les creences que vol tenir, en comptes de creure a pies juntillas el que li diu una religió, un llibre, o una empresa que ven pulseres de plàstic. Si tinguessim més cultura i més CAPACITAT CRÍTICA potser podriem cadascú de nosaltres sols desenvolupar la nostra pròpia religió personal. No passa res en seguir una moda, sigui la que sigui, si realment la seguim per convicció i prèviament l'hem analitzada, hem vist els pros i els contres i hem decidit seguir-la. Que a mi tant em fa que un cregui en Déu, en Alà, en Buda, en la Mare Natura, en els Déus Olímpics, en el Destí, en la Llei de l'Atracció, en la Wicca, en les EFX, en els amulets, en la sort, en la casualitat o en la causalitat... i podria seguir. El que em rebenta és qui creu en qualsevol cosa però no s'ha aturat a reflexionar-hi, no s'ha questionat si no hi han interessos creats, etc.

A part de tot això, jo sóc de l'opinió que en general, és preferible posar-se a pensar sobre un mateix que sobre el destí o sobre déu o el que sigui. O en tot cas, pensar primer sobre un mateix i després sobre tot lo altre. Perquè després de tot, els individus que ens aixequem cada matí som cadascun de nosaltres, i si cadascú es conegués mig bé a sí mateix, el món seria mooolt diferent.

Però no ens ensenyen a coneixer-nos a nosaltres mateixos. Ni a tenir esperit crític. No es porta.

El que es porta és seguir imbecilitzats, seguir la corrent sense haver aixecat el cap per veure si hi ha altres camins, queixar-nos per tot encara que no tingui sentit queixar-se, i anar vivint sense pensar gaire.

Sempre acabo desmoralitzada quan em poso a escriure sobre aquests temes. I sempre arribo a la conclusió que per molt que escrigui, jo també entro en el mateix pot. No sóc una activista. No, jo no faig res per canviar el sistema, ni ganes de canviar-lo gaire, que si canviés massa potser jo no podria seguir sent bibliòfila i escriptora en potència. Jo només em planyo perquè m'ha tocat nèixer en aquesta època i en aquesta societat. Però tantes voltes hi he donat ja, que he arribat a la conclusió que la meva humil veu no canviarà res. Podria ser una activista, informar-me sobre certs temes que m'interessen i lluitar, qui sap si ajuntant-me amb aquell, i amb l'altre de més cap allà, i tots amb aquells altres, i així anar fent, no sorgiria un moviment de protesta. Però no en tinc ganes. No és la meva lluita. Tinc altres prioritats: aprendre, llegir, escriure i ser feliç. Em planyo per haver nascut en aquesta època i en aquesta societat, però com que ja estic aquí, no desaprofitaré els avantatges que aquesta societat m'ha donat. El meu somni, la meva lluita, és ser feliç.

DESIG

Vull voler-me bonica, eròtica
als teus ulls, arrancar-te la passió
més ardent, més primitiva del sentiment
de la fletxa d’Eros, l’Amor.

Vull que em beguis amb els ulls,
liquar-me en l’aigua gèlida que envolta
la teua mirada, ser la gota que sur(t )pura,
esvair-me, humida, sobre la teua llengua.
[I suar pels porus del desig que et desitjo.]

Vull fondre’t, calent, com ciri de cera,
quan em pensis nua, que s’escorri, líquida,
la lògica, entre els dits de la libido i el desig,
que bulli el cervell dins el crani en entrar
en contacte les pells amerades de plaer anhelat.

"Escriure bé costa."

Hola!

Fa dies que volia actualitzar, però com de costum, quan en tinc ganes no tinc temps, i quan tinc temps no en tinc ganes...

Dedico l'entrada d'avui a certa persona que m'ha sorprès i alegrat en haver fet l'intent de posar els seus pensaments per escrit, i haver-se'n sortit.

També em dedico l'entrada a mi mateixa. Llegir aquestes línies em consola. Sóc una escriptora. Potser mai en la meva vida publicaré un llibre. Potser en publicaré molts i cap tindrà èxit. Potser ni tan sols mai arribaré a escriure un llibre de cap a peus -tinc el defecte de començar sempre motles coses i acabar-ne poques-. Qui sap. Però jo sempre em consideraré una escriptora. Penseu-ne el que vulgueu. Un pintor és aquell que pinta, no? Llavors un escriptor no és aquell que escriu?

Us deixo amb uns fragments famosos i bonics del pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat.

"Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, [...]. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai. [...]

Una novel·la és un mirall. ¿Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. [...] Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

Escric perquè m'agrada d'escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. [...]".

Perquè escric?

L'eterna pregunta que mai podré contestar amb una resposta clara i concisa.

Escric perquè m'agrada? Per afirmar-me, per sentir que sóc, com diu la Mercè? Escric per sentir que no moro, que sempre queda quelcom de mi si jo desapareixo? Escric perquè em fa una por horrorosa l'oblit? Escric per demostrar-li al món que existeixo? Escric per buidar el que duc dins? Escric per vici, per costum? Escric per semblar-me a aquells/es que admiro? Escric per a que m'admirin? Escric per admirar-me? Escric per mirar-me, per mirar dins meu? Escric per descobrir-me? Escric per encobrir-me?
Prou, que no acabaria mai.

El cas és que escric.
Això és innegable.

I continuaré escrivint. Sempre. Fins i tot quan el verb "escriure" no existeixi o hagi quedat buit de significat. Escriure és més que juntar lletres, formar frases. No es pot descriure què és escriure.