Nua. Buida. Hipòcrita.

No escric.

Només cabil·lo, però no escric. Com vull aprendre a escriure si no escric?

Què se n'ha fet d'aquell somni? Què passa, que he crescut, que he madurat, que "m'he fet gran"? Una merda, un somni és per tota la vida. Un somni és el sentit de la vida. I jo... he canviat el meu somni de sempre per un altre més... podriem dir-ne... "cotidià". Dropa. Mandrosa. Conformista.

I damunt, hipòcrita.

M'he perdut en mi mateixa, ja no sé què vull. Intento convence'm de que ho sé, però en realitat només sé el que vull voler: escriure, ser feliç, fer feliç. Però hi ha un corrent subterrani que m'empeny no sé on. 

He de tornar a escriure. He d'oblidar la història que tinc al cap des de fa tant de temps, l'he de deixar apartada perquè és de tanta envergadura que possiblement, ni tan sols d'aqui vint anys em sentiré amb cor d'escriure-la. He de deixar-la apartada i practicar l'escriptura amb d'altres mitjans. La narració breu, per exemple, que se'm resisteix tant. 

Però em trobo que no tinc res a dir. Com si amb el temps, de no escriure, tot el que tenia dins s'hagués evaporat. Em sento buida. Sé que només és que he perdut la costum. Que si m'hi posés, podria recuperar l'inocència dels primers textos, i aquell escriure sobre res, només pel gust d'escriure. Però m'agafa vèrtig quan miro dins meu i em veig tant buida. Son els meus ulls, ho sé, és una il·lusió òptica. Però m'agafa pànic, i per orgull, per no entrebancar-me en el camí, per no haver d'acceptar que no en sé gens, no començo. No m'hi poso.

Tinc el que en el seu moment vaig desitjar amb tanta ànsia. Em sento bé. I en canvi, a vegades, em noto decebuda, com si no n'hi hagués hagut per tant. Com els infants quan demanen amb insistència una joguina i quan la tenen se'n cansen en seguida perquè se l'havien imaginada més divertida. No me n'he cansat, i per res tornaria a l'estat d'aquells temps. Però no m'acabo d'acostumar a la meva "nova" situació. No la sé portar del tot.

Ara que... qui sap portar del tot la seva vida?

Al cap i a la fi, si tornessim a viure, cometriem els mateixos errors.

Abans duia màscares. Dia i nit. Ara... potser les trobo a faltar, i me'n busco, perquè no se m'acaba de donar del tot bé això de ser jo mateixa. 

He de tornar a escriure. Necessito retrobar-me amb mi i en mi.