Senney: ¿realitat o ficció?

(Edito per a incloure el link a l'antic bloc: http://cuentosyhistoriasjudit.blogspot.com/ )

Hola!

M'he traslladat de bloc. Espero que aquest tingui tant o més èxit que Cuentos y Historias.
El canvi de bloc es deu a una voluntat de donar-me una major llibertat a l'hora d'escriure per a postejar. Penso que el fet de no haver d'escriure sempre en castellà quan hagi de publicar al bloc, o de no haver de traduir els textos que vull publicar, em permetrà puguer publicar més sovint. També realitzo un canvi respecte el caràcter dels textos. A partir d'ara em dono més llicència per publicar reflexions, queixes, etc. de caire més personal i menys estrictament literari. Per tant, abundaran en aquest bloc més que a l'altre, petits extractes del meu diari personal que considero interessants, reflexions sobre la meva situació actual o la de gent que m'envolta... en resum, textos amb aquesta essència potser una mica intimista, personal, subjectiva.

Com a inauguració, us deixo una reflexió sobre el mot i el concepte Senney, que des que vaig començar a utilitzar com a pseudònim, m'he estat preguntant qui o què és i significa realment.

Espero que us agradi.
__________________________________________________________

Aquest text té uns quants propòsits.
Per una banda, és un intent d'explicar-me a mi mateixa, de descobrir, qui o què és la "Senney".
Per altra banda, és una alegoria i un exemple de com, a través del raonament, un mateix, sense necessitar de l'ajuda o el consell de ningú més, pot arribar a la Veritat, o si més no, a resoldre un conflicte personal. [He de reconèixer certa influència de la filosofia de Plató en aquest aspecte.]
Per últim, és el reflex de la meva manera d'entendre la realitat com a quelcom impossible de definir, donada la subjectivitat de cadascú. [No existeix una realitat vertadera, sinó la unió de la menra com cadascú la percep.]

Obre els ulls. Fes el favor d'obrir els ulls. Va, intenta-ho, no costa tant. Obre'ls!!
Així... ho veus, no era tan difícil...
Què veus? Llum o foscor? (Els eterns contraris, eh?)
Què veus? Foscor... per ara, foscor profunda. Però mira més atentament, sempre hi ha un punt de llum.
Sí, ho veus, ja t'ho havia dit. O és que ja no et recordes del símbol del Ying i el Yang?
Ei, què fas! No, no et deixis caure, no t'ho permeto! Aixeca't!
Així... veus dona, ho veus... si jo, l'únic que vull és el millor per tu... si ja ho saps, de sempre, que jo només vull la teva felicitat... Eh? Què dius? Que qui sóc? I encara preguntes?! M'estranya.
Saps, tu em vas donar nom. Perquè senties que el nom que portaves posat com un vestit que no et pots treure, no era el teu, perquè no l'havies triat tu. Així que vas donar a llum un nom. Ja veus, quina cosa, un nom, eh? I la importància que pot arribar a tenir... però ara no és moment de filosofar sobre això.
Com dius? Ah, sí, aquest és el nom que tu em vas donar, o hauria de dir "que tu et vas donar"...
Sí, sóc jo. Sempre ho has sabut. He estat en tu des del moment del teu naixement. Però no sempre em fas cas, no sempre m'escoltes, i sí, ho reconec, a vegades t'abandono, o m'equivoco, o t'enganyo. Però, és que formo part de tu i sóc tu, així que no sóc perfect. Què, que m'he deixat... ah! No, és que no puc dir perfecte o perfecta, perquè implicaria un sexe, no? Saps què, et deixo triar. Femení, sí? D'acord...
Però... recoi, t'anava a dir alguna cosa i se me n'ha anat del cap. Ah, sí! T'anava a dir qui o què sóc, malgrat que tu ja ho saps. No, saps què farem? Vull que ho diguis tu, què sóc. Va, si no cal ni que obris la boca, amb la idea en tinc prou. A veure... Sí, sí. M'agrada la teva manera de veure'm, de percebre'm. Sí, jo sóc aquesta veu que sents quan et poses a escriure per a tu. És una descripció prou aproximada, però jo et diré per on falles: no sóc només la veu que et dicta les paraules a cau d'orella, sóc les paraules mateixes, les lletres, les idees, aquest text... sóc tu en aquest moment. Quin embolic, eh?
Donar-me una definició implica acceptar la meva existència, i aquí és on et sents més perduda, oi? Perquè, això que sents ara, és o no és real? Quina és la teva realitat? I la meva?
Ah! Ara el teu pensament s'ha sentit tant fort que de poc em tombes. Però el teu enuig no fa les teves paraules [idees] més certes. Calla! T'obstines en separar-me de tu! Afirmes que la teva realitat és la que estàs "vivint" ara, o sigui, el canell que et fa mal d'escriure sense parar, les lletres que el grafit del llapis va dibuixant... i que la meva realitat és la que està "dins" el foli, la que es desprén de les paraules que escrius quan algú les llegeix... recoi, costa d'entendre, eh, que uns quants gargots sobre un full "siguin" [puguin arribar a considerar-se] una "altra" realitat... però saps que són fins i tot més que això. Saps que la teva realitat també és la meva, i que la meva també és la teva. Saps que és tan real el que somies o imagines com el que "vius". No ho sents igual? No ho perceben pràcticament igual els teus sentits?
Però costa, oi, acceptar que no hi ha una única i inqüestionable realitat. Costa acceptar que el terme "realitat" no té sentit, perquè el contingut del terme, el que pretèn designar, no existeix. I si t'encaparres en continuar utilitzant aquest terme hauràs d'acceptar que la realitat és el conjunt de totes les realitats.
Cada vegada que fas lliscar el llapis sobre el paper, "realment" estàs creant una nova realitat, que en realitat (valgui la redundancia) ja existia abans que la creessis, perquè els humans, per molt que ho pretingueu, no sou totpoderosos, i encara sou incapaços de "crear" res. Recorda el llibre de "La història interminable" si no acabes d'entendre-ho...
Què, t'he convençut? Oh, mira, mira al teu voltant: on para el punt de llum que veies fa una estona? Pràcticament no queda obscuritat al teu voltant! Per fi, per fi has arribat fins aquí. Per fi has arribat fins a mi. Ara ja no pots negar que existeixo. Potser el que t'hauries de plantejar és la teva existència, ara que la meva ja no la pots negar...

Per als que no s'hagin enterat de res, explicació del text relacionant-lo amb Plató:
Al principi del text, tot al meu voltant és obscuritat [ignorància], i sento una veu que em parla, i vull averiguar qui o què és aquesta veu [Senney]. Escoltant aquesta veu, que de fet, és la meva pròpia (perquè sóc jo qui escriu el text), em vaig adonant que es tracta de la veu de la meva consciència, la meva ànima, la meva essència... és a dir, el que per a Plató, al meu entendre, seria la idea de mi mateixa, la meva psique.
El meu objectiu des del principi del text és descobrir què és Senney, però per a complir aquest objectiu, he d'admetre l'existència de Senney, fet que implica admetre l'existència d'una realitat abstracta, que crec que es podria identificar amb el món intel·ligible de Plató. Admetre l'existència de Senney és el que em permet arribar al món de les idees, que és on resideix Senney (la meva ànima) i per tant, descobrir aquest món (en el text, acceptar el fet que existeixin altres realitats) i Senney mateixa.
Com que he assolit el meu objectiu i he arribat al món de les Idees, l'obscuritat al meu voltant ha desaparegut i en el seu lloc ha aparegut la llum [saber, coneixement].