Feia dies que pensava que havia de ressussitar el blog amb alguna entrada nova, però no tenia res que escriure. Però mira, ves per on, ja sé sobre què puc escriure. (Que consti que escric tal com raja, més tard ja ho revisaré.) Aquesta entrada al blog de "Fot Angúnia" ha sigut el que m'ha donat l'empenteta que em faltava per tornar a postejar.
Què és això del negoci de la mentida? Doncs és el que veig que s'està convertint en el negoci més lucratiu del moment. Hi ha gent que es dedica a vendre idees. Idees, moltes d'elles, falses. Si ja és dolent que es produeixin "infeccions" massives de creences en general (cal que doni exemples?), ja no sé com qualificar que a sobre, algú es forri amb la venda d'aquestes creences.
Que sobre què estic parlant? Doncs us diré què m'ha impulsat a escriure això. "Modes" com ara les pulseres PowerBalance o EFX o com coll... es diguin, que no son altra cosa que trossos de silicona amb un holograma incrustat, que et venen a preu d'or dient que va bé per millorar l'equilibri, la concentració i jo què sé més. O un altre tipus de "moda", que no sabria dir si m'irrita més o menys: la de The Secret, que en el seu moment vaig calificar de nova religió o pseudo-religió. Em vaig comprar el llibre induida per la propaganda i encara no anava per la meitat que ja em venien ganes de vomitar. Hi ha altres tipus de llibres del mateix estil, per exemple aquell de El Poder del Ahora, crec que es deia, la diferència rau en què els de The Secret, igual que els de PowerBalance, l'únic que fan és que els hi rutlli el negoci: volent vendre't el producte -The Secret es ven en llibre, DVD i jo que sé quants formats més, tots iguals d'atractius, amb imatges boniques i un diseny molt currat-, se'ls en refot que el que diu el producte (en el cas de The Secret) o el que diuen que fa el producte (en el cas de les pulseres) sigui tan cert com que el porcs tenen ales.
No nego l'eficàcia ni de les PowerBalance ni dels preceptes de The Secret al cent per cent. M'explicaré: en el cas de les PowerBalance deuen "funcionar" gràcies a l'efecte placebo, i en el cas de The Secret per un efecte semblant que no sé quin nom donar-li: convicció, fervor religiós, autosuggestió, força de voluntat... vaja, allò que deien de "si quieres, puedes" que és més vell que l'anar a peu. Per la mateixa regla de tres, si jo no conec de l'existència ni dels preceptes de The Secret ni de les PowerBalance, i només conec aquesta frase que acabo de dir, prou que podria autosuggestionar-me fins arribar-me a convèncer que puc aconseguir qualsevol cosa que em proposi, i amb tenacitat i força de voluntat ho aconseguiria. (De fet, The Secret es basa en això, però deformant-ho tot una mica, ja que s'inventa una "llei" que anomenen La Llei de l'Atracció Universal, i que es basa en la teoria que tots i cadascun de nosaltres tenim l'Univers rendit als nostres peus disposat a donar-nos tot allò que demanem, a la curta o a la llarga, amb el detall de què aquest "demanar" no té perquè ser conscient, i així quan estem de mal humor estem "demanant inconscientment" que ens passin coses dolentes, vaja, que l'optimisme crida l'optimisme i la negativitat crida la negativitat).
Tot això està molt bé, mentre no se'n faci un negoci. I això és el que s'està fent de tot. Com diria cert blogger, fot angúnia.
Però encara hi ha una altra cosa que fot més angúnia! I és que la societat en general estigui tant anonadada que haguem arribat al punt de que es venguin coses d'aquestes! Idees!! CREENCES!! Si es venen és perquè hi ha demanda!! Però què és això? Fins on hem d'arribat??
Abans he parlat de noves religions, o pseudo-religions. En l'entrada del Fot Angúnia m'he adonat que no sóc l'única que relaciona aquests fenòmens. Resulta que la major part de la gent ja no creu en Déu, es considera atea. No anem a missa, no ens sabem el parenostre i no patim per anar a l'infern si pequem, de fet, la majoria ja ni sabem què es considera pecat i què no. Però quan vam enderrocar la religió, quan Déu va morir, com va proclamar cert filòsof, es veu que vam quedar orfes de creences. La societat (parlo pensant en la societat espanyola, q és la q tinc més propera, perquè no sé com estàn les coses a nivell mundial, tot i que no canvia gaire l'assunto) no té avui en dia, igual com no ho tenia en temps de l'imperi cristià catòlic, la capacitat de pensar per un mateix. Vull dir que amb la religió tot ens ve donat: si reses, les coses t'aniràn millor. Però ara resar està fins i tot mal vist, de manera que què hem de fer? Doncs algu va tenir la genial idea d'inventar-se la Llei de l'Atracció Universal, i ara resulta que no resem, però ens passem el dia pensant en el que volem obtenir i donant les gràcies per haver-ho obtingut (de què em sona, això? els creient no donen les gràcies de tot el que els hi passa al seu Déu?) fins i tot ABANS d'haver-ho obtingut, que ja és el colmo.
Ja sé que el que diré ara és utòpic, però si la societat estigués més culturalitzada (perquè resulta que en el món occidental ja no hi ha analfabetisme, però la majoria de la gent és més analfabeta que abans fins i tot, i no perquè no sàpiga llegir o escriure) potser cada persona individual tindria la capacitat d'analitzar-se a sí mateixa, veure què és el que li conve i no li convé i TRIAR les creences que vol tenir, en comptes de creure a pies juntillas el que li diu una religió, un llibre, o una empresa que ven pulseres de plàstic. Si tinguessim més cultura i més CAPACITAT CRÍTICA potser podriem cadascú de nosaltres sols desenvolupar la nostra pròpia religió personal. No passa res en seguir una moda, sigui la que sigui, si realment la seguim per convicció i prèviament l'hem analitzada, hem vist els pros i els contres i hem decidit seguir-la. Que a mi tant em fa que un cregui en Déu, en Alà, en Buda, en la Mare Natura, en els Déus Olímpics, en el Destí, en la Llei de l'Atracció, en la Wicca, en les EFX, en els amulets, en la sort, en la casualitat o en la causalitat... i podria seguir. El que em rebenta és qui creu en qualsevol cosa però no s'ha aturat a reflexionar-hi, no s'ha questionat si no hi han interessos creats, etc.
A part de tot això, jo sóc de l'opinió que en general, és preferible posar-se a pensar sobre un mateix que sobre el destí o sobre déu o el que sigui. O en tot cas, pensar primer sobre un mateix i després sobre tot lo altre. Perquè després de tot, els individus que ens aixequem cada matí som cadascun de nosaltres, i si cadascú es conegués mig bé a sí mateix, el món seria mooolt diferent.
Però no ens ensenyen a coneixer-nos a nosaltres mateixos. Ni a tenir esperit crític. No es porta.
El que es porta és seguir imbecilitzats, seguir la corrent sense haver aixecat el cap per veure si hi ha altres camins, queixar-nos per tot encara que no tingui sentit queixar-se, i anar vivint sense pensar gaire.
Sempre acabo desmoralitzada quan em poso a escriure sobre aquests temes. I sempre arribo a la conclusió que per molt que escrigui, jo també entro en el mateix pot. No sóc una activista. No, jo no faig res per canviar el sistema, ni ganes de canviar-lo gaire, que si canviés massa potser jo no podria seguir sent bibliòfila i escriptora en potència. Jo només em planyo perquè m'ha tocat nèixer en aquesta època i en aquesta societat. Però tantes voltes hi he donat ja, que he arribat a la conclusió que la meva humil veu no canviarà res. Podria ser una activista, informar-me sobre certs temes que m'interessen i lluitar, qui sap si ajuntant-me amb aquell, i amb l'altre de més cap allà, i tots amb aquells altres, i així anar fent, no sorgiria un moviment de protesta. Però no en tinc ganes. No és la meva lluita. Tinc altres prioritats: aprendre, llegir, escriure i ser feliç. Em planyo per haver nascut en aquesta època i en aquesta societat, però com que ja estic aquí, no desaprofitaré els avantatges que aquesta societat m'ha donat. El meu somni, la meva lluita, és ser feliç.
