Una redacció de l'EOI que havia de començar amb aquesta frase: "When I saw the letter I knew immediately what was in it..."
Espero que us agradi.
________________
Quan vaig veure la carta vaig saber immediatament què hi havia en ella.
Vaig reconèixer el meu nom escrit amb la seva lletra al sobre. Tan sols *****, res més.
Al principi no volia obrir-la. Vaig pensar que la millor idea era estripar-la, llençar-la, cremar-la... el que fos, però destruir-la. Però senzillament no vaig poder. Em trobava enfront d’un odiós dilema. En els quasi 365 dies que havia estat al seu costat havia après a reconèixer els seus defectes, les seves virtuts, les seves reaccions, fins i tot els seus pensaments –a vegades podia saber exactament en què pensava només mirant-la als ulls–. I per això estava segur que les paraules de la carta tindrien la facultat de fer-me compadir d’ella i oferir-li una nova oportunitat.
Al final vaig obrir la carta amb la ment en blanc. Recordo veure els meus dits obrint-la però no em puc recordar del moment en què havia pres aquella decisió.
Vaig començar a llegir i el meu cor va començar a bategar més i més ràpid a cada paraula que llegia. No vaig acabar-la. El paper amb olor suau de roses em lliscà de la mà al terra, i em vaig moure ràpid, vaig saltar al cotxe i vaig arrencar. Havia d’arribar a temps... havia d’evitar-ho!
---
Va arribar a temps.
En una setmana la meva vida havia passat de la millor felicitat a la pitjor tristesa.
En una setmana havia perdut cinc de les persones que més estimava en el món: ell –la meva vida, el meu cor, el meu món, el meu tot– que no va voler creure la veritat, va escoltar les veus que deien que l’havia traït en comptes de confiar en mi.
I llavors vaig rebre la notícia: ma germana, mon cunyat i les seves dos filles havien mort en un accident de cotxe.
Era més del que podia suportar. Em vaig ofegar en bogeria i tristesa. Em pensava que no podia continuar vivint.
Quan ell em va fer reaccionar, em vaig adonar del munt de vides que hauria destrossat.
_______________________
Perquè comet la gent actes com aquest? Diuen que el qui se suïcida és un egoista: no pensa en els altres. Jo crec que a vegades és justament el contrari: el suïcidi pretén ser un càstig als altres (a algú en contret, a un grup, a la societat?)
