Avui a classe de Literatura hem llegit uns poemes de Salinas que m'han fet reflexionar sobre la concepció de l'amor.
És curiós, no? Que cadascú el sent i el pensa diferent. I que les circumstàncies condicionen molt aquesta concepció.
Jo, després de 3 anys, he arribat a la conclusió que tenint una persona que m'estima no necessito res més per ser feliç. Però la meva concepció de l'amor fa anys no era aquesta, és clar. És curiós com va canviant aquesta idea amb el temps. Quan era més joveneta estava constantment "enamorada". I també vaig tenir un gran amor platònic, com el que tothom ha tingut alguna vegada (i em refereixo a un amor platònic real, no a un actor, sinó a una persona de carn i ossos, amb la qual, per circumstàncies, mai vaig poder tenir una relació més que d'amistat). Llavors per mi l'amor era explosió de sensacions, per una banda, i pou de tristesa per l'altra. Però l'enamorat és egoista, només somnia amb l'objecte dels seus sentiments, i diu "t'estimo" però d'una manera que ara a mi em sembla buida i hipòcrita. L'enamorat en realitat és un addicte de l'enamorament, o al menys, això vaig ser jo. No, l'amor ja no és això per mi. Ara per mi l'amor no és el sentiment de mi cap a un altre, sinó el sentiment de l'altre cap a mi. Es capgiren les tornes.
La meva concepció va canviar quan vaig comprendre que jo seria capaç d'estimar qualsevol persona que em demostrés que era capaç d'estimar-me tal com sóc. Aquesta persona va aparèixer. I mai hagués pogut imaginar que finalment, l'amor seria això per a mi. Un sentiment tant fort. Un lligam, en el millor sentit de la paraula, tant resistent. Suposo que mai hagués imaginat que algú em pogués arribar a estimar tantíssim. I es confirma el que jo pensava, que el meu amor és recíproc: com més en rebo, més en dono (és clar que "donar" és un verb que no queda bé aquí, perquè moltes vegades no sé expressar en fets tot el sentiment que porto dins). Així doncs, què és l'amor ara per a mi? Diria que he comprès que és un sentiment que no comença en mi, sinó en l'altre. Quan vaig trobar algú capaç d'estimar-me, immediatament el vaig començar a estimar. I ara sé que no podria estimar ningú més. Perquè, tot i que podria trobar algú altre que també em pogués estimar, sé que no m'estimaria com tu. He descobert que el teu amor és infinit. Que és el màxim sentiment que pot tenir una persona per una altra.
I sé que ningú més que tu podria estimar d'aquesta manera. Ja no dic estimar-ME, dic estimar. Estic segura que ningú més en el món és capaç d'estimar de manera tant plena, tant altruista, tant desinteressada, tant real. És igual, els adjectius son buits. Ningú pot estimar com tu, perquè no hi ha dos "tu" en el món. I jo no desitjo cap altre amor que el teu, perquè només el teu amor m'ha fet estimar en plenitud. Ja mai més tornaré a estimar ningú, a estimar com en aquells anys d'innocència, en què l'amor sortia de mi en direcció cap a l'altre sense importar realment si en arribar a l'altre el sentiment rebotava. No, això ja no és amor per a mi.
I si mai un altre m'estima, com que no serà tu, jo no seré capaç d'estimar-lo, perquè allò que m'enviarà no serà l'amor que m'envies tu, serà un altre amor que no em farà sentir res, rebotarà en mi com la llum sobre el vidre. Finalment he comprès que la meva concepció d'amor ara ja no es pot deslligar de la meva concepció de tu, de nosaltres, del que ens uneix.
Quan em dius "t'estimo" no només comprenc quasi totalment el teu sentiment, sinó que, a més, fas que el meu sentiment cap a tu es faci una mica més fort; no sé com transmetre aquest sentiment, però et puc dir, per a que et facis una idea, que quan et dic "t'estimo" ho dic amb el mateix sentiment amb què m'ho dius tu, multiplicat per infinit. És aquella frase que es va posar de moda fa anys: "te quiero más que hoy y menos que mañana". Sí, com més m'estimes tu a mi, més t'estimo jo a tu. El nostre amor és el conte de mai acabar.
T'estimo.
