"Escriure bé costa."

Hola!

Fa dies que volia actualitzar, però com de costum, quan en tinc ganes no tinc temps, i quan tinc temps no en tinc ganes...

Dedico l'entrada d'avui a certa persona que m'ha sorprès i alegrat en haver fet l'intent de posar els seus pensaments per escrit, i haver-se'n sortit.

També em dedico l'entrada a mi mateixa. Llegir aquestes línies em consola. Sóc una escriptora. Potser mai en la meva vida publicaré un llibre. Potser en publicaré molts i cap tindrà èxit. Potser ni tan sols mai arribaré a escriure un llibre de cap a peus -tinc el defecte de començar sempre motles coses i acabar-ne poques-. Qui sap. Però jo sempre em consideraré una escriptora. Penseu-ne el que vulgueu. Un pintor és aquell que pinta, no? Llavors un escriptor no és aquell que escriu?

Us deixo amb uns fragments famosos i bonics del pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat.

"Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, [...]. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai. [...]

Una novel·la és un mirall. ¿Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. [...] Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

Escric perquè m'agrada d'escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. [...]".

Perquè escric?

L'eterna pregunta que mai podré contestar amb una resposta clara i concisa.

Escric perquè m'agrada? Per afirmar-me, per sentir que sóc, com diu la Mercè? Escric per sentir que no moro, que sempre queda quelcom de mi si jo desapareixo? Escric perquè em fa una por horrorosa l'oblit? Escric per demostrar-li al món que existeixo? Escric per buidar el que duc dins? Escric per vici, per costum? Escric per semblar-me a aquells/es que admiro? Escric per a que m'admirin? Escric per admirar-me? Escric per mirar-me, per mirar dins meu? Escric per descobrir-me? Escric per encobrir-me?
Prou, que no acabaria mai.

El cas és que escric.
Això és innegable.

I continuaré escrivint. Sempre. Fins i tot quan el verb "escriure" no existeixi o hagi quedat buit de significat. Escriure és més que juntar lletres, formar frases. No es pot descriure què és escriure.

El temps

"Què és, doncs, el temps?

Si ningú no m'ho demana, ho sé; si haig d'explicar-ho al qui m'ho demana, no ho sé: a ulls clucs, tanmateix, afirmo que sé que, si no passava res, no hi hauria pas un temps passat, i que, si res no s'esdevenia, no hi hauria pas un temps futur, i que, si res no existia, no hi hauria pas un temps present.

Aquests dos temps, doncs, el passat i el futur, com són, des del moment que el passat ja no és i el futur encara no és? Pel que fa al present mateix, si fos sempre present i no fugís en el passat, ja no fóra temps, sinó eternitat. Si, doncs, el present, per a ésser temps, cal que es perdi en el passat, com podem dir que també existeix, quan la seva única condició d'ésser és la de cessar d'ésser, de manera que, ben entès, no tenim el dret de dir que el temps és sinó en tant que tendeix a no ésser?"

(Sant Agustí, Confessions, 11, XIV, 17)

M'encanta.

Jo també vaig arribar un dia a la conclusió que el temps, si t'hi poses a pensar, sembla que no existeix. El que passa és que no sé com hi vaig arribar, a aquesta conclusió. Com que això em passa tot sovint, és un consol ensopegar de tant en tant amb un filòsof que va arribar a la mateixa conclusió i pot explicar com ho va fer. És per això que m'agrada la filosofia. Perquè hi trobo reflectits pensaments que jo també he tingut, i els trobo en boca de filòsofs erudits que s'expliquen, no diré la mar de bé, però al menys molt millor que jo mateixa.

I respecte el tema del temps... jo, com que tendeixo a entendre l'existència com un Tot circular, que mai acaba perquè mai comença, coincideixo amb Sant Agustí en això de que el temps sembla que no existeixi. Perquè si el que suposen alguns científics fos cert -que l'Univers és una bola que va explotar, s'expandeix, tard o d'hora es contraurà, tornarà a ser bola, tornarà a explotar, i sant Tornemi- llavors, quin sentit tindria el temps? Jo penso que cap, perquè quan l'Univers torna a ser bola, vés i demostra que hi ha hagut una existència prèvia! El que vull dir, és que el temps pren un cert sentit DINS del cicle, però com que els filòsofs van sempre a l'engròs, el que volen saber és quin sentit té el temps FORA del cicle, és a dir, el temps en el qual es trobaria el cicle en si... mare meva, quins embolics. Veus, per això no podria ser filòsofa, jo. Doncs bé, el que deia, que jo crec que el temps no existeix, i de fet, com ja vaig dir fa anys (quina il·lusió poder dir "fa anys" sense que sigui mentida) jo crec que "res" existeix perquè només existeix el "no-res". I quien quiera entender, que entienda.

La carta

Una redacció de l'EOI  que havia de començar amb aquesta frase: "When I saw the letter I knew immediately what was in it..."

Espero que us agradi.

________________

Quan vaig veure la carta vaig saber immediatament què hi havia en ella.

Vaig reconèixer el meu nom escrit amb la seva lletra al sobre. Tan sols *****, res més.

Al principi no volia obrir-la. Vaig pensar que la millor idea era estripar-la, llençar-la, cremar-la... el que fos, però destruir-la. Però senzillament no vaig poder. Em trobava enfront d’un odiós dilema. En els quasi 365 dies que havia estat al seu costat havia après a reconèixer els seus defectes, les seves virtuts, les seves reaccions, fins i tot els seus pensaments –a vegades podia saber exactament en què pensava només mirant-la als ulls–. I per això estava segur que les paraules de la carta tindrien la facultat de fer-me compadir d’ella i oferir-li una nova oportunitat.

Al final vaig obrir la carta amb la ment en blanc. Recordo veure els meus dits obrint-la però no em puc recordar del moment en què havia pres aquella decisió.

Vaig començar a llegir i el meu cor va començar a bategar més i més ràpid a cada paraula que llegia. No vaig acabar-la. El paper amb olor suau de roses em lliscà de la mà al terra, i em vaig moure ràpid, vaig saltar al cotxe i vaig arrencar. Havia d’arribar a temps... havia d’evitar-ho!

---

Va arribar a temps.

En una setmana la meva vida havia passat de la millor felicitat a la pitjor tristesa.

En una setmana havia perdut cinc de les persones que més estimava en el món: ell –la meva vida, el meu cor, el meu món, el meu tot– que no va voler creure la veritat, va escoltar les veus que deien que l’havia traït en comptes de confiar en mi.

I llavors vaig rebre la notícia: ma germana, mon cunyat i les seves dos filles havien mort en un accident de cotxe.

Era més del que podia suportar. Em vaig ofegar en bogeria i tristesa. Em pensava que no podia continuar vivint.

Quan ell em va fer reaccionar, em vaig adonar del munt de vides que hauria destrossat.

_______________________

Perquè comet la gent actes com aquest? Diuen que el qui se suïcida és un egoista: no pensa en els altres. Jo crec que a vegades és justament el contrari: el suïcidi pretén ser un càstig als altres (a algú en contret, a un grup, a la societat?)