"Escriure bé costa."

Hola!

Fa dies que volia actualitzar, però com de costum, quan en tinc ganes no tinc temps, i quan tinc temps no en tinc ganes...

Dedico l'entrada d'avui a certa persona que m'ha sorprès i alegrat en haver fet l'intent de posar els seus pensaments per escrit, i haver-se'n sortit.

També em dedico l'entrada a mi mateixa. Llegir aquestes línies em consola. Sóc una escriptora. Potser mai en la meva vida publicaré un llibre. Potser en publicaré molts i cap tindrà èxit. Potser ni tan sols mai arribaré a escriure un llibre de cap a peus -tinc el defecte de començar sempre motles coses i acabar-ne poques-. Qui sap. Però jo sempre em consideraré una escriptora. Penseu-ne el que vulgueu. Un pintor és aquell que pinta, no? Llavors un escriptor no és aquell que escriu?

Us deixo amb uns fragments famosos i bonics del pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall Trencat.

"Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d'un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, [...]. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai. [...]

Una novel·la és un mirall. ¿Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. [...] Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

Escric perquè m'agrada d'escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. [...]".

Perquè escric?

L'eterna pregunta que mai podré contestar amb una resposta clara i concisa.

Escric perquè m'agrada? Per afirmar-me, per sentir que sóc, com diu la Mercè? Escric per sentir que no moro, que sempre queda quelcom de mi si jo desapareixo? Escric perquè em fa una por horrorosa l'oblit? Escric per demostrar-li al món que existeixo? Escric per buidar el que duc dins? Escric per vici, per costum? Escric per semblar-me a aquells/es que admiro? Escric per a que m'admirin? Escric per admirar-me? Escric per mirar-me, per mirar dins meu? Escric per descobrir-me? Escric per encobrir-me?
Prou, que no acabaria mai.

El cas és que escric.
Això és innegable.

I continuaré escrivint. Sempre. Fins i tot quan el verb "escriure" no existeixi o hagi quedat buit de significat. Escriure és més que juntar lletres, formar frases. No es pot descriure què és escriure.